Small entrevista ani s del mono 1   joan garcia riera

El mono de l'Anís del Mono (un badaloní universal)

Entrevista realitzada per Joan Garcia Riera. Fotografia de Xavier Valls.

MONO HOME DESIGN

Un espai de casa. Les sales de destil.lació modernistes.

Un material agraït. El bronze que em recobreix. És com una segona pell.

Un color i una aroma: El vermell (pel dolç) i el verd (pel sec): I l’aroma anisat, és clar!

Terrassa o badiu? El pati de l’entrada.

”M’exalta el nou i m’enamora el vell” L’escultura que em va fer l’artista Susana Ruiz, per iniciativa de l’Escola d’art i superior de disseny Pau Gargallo i el despatx del gerent.

M’inspira...Poder veure el mar i com comença el dia cada matí plogui o nevi.

És un dels personatges més mediàtics de Badalona. Ha estat testimoni de l’evolució de la ciutat i coneix com ningú la història de la Badalona dels últims 150 anys. Des de la seva talaia privilegiada al peu del Pont del Petroli, el Mono de l’Anís del Mono ens concedeix una entrevista. Darrera la “xuleria” que aparenta, hi descobrim el personatge entranyable que porta a dins.

J. Perdoni: Com li hem de dir...?

M. Tothom em coneix pel Mono de l’Anís del Mono.

J. Com porta la fama?

M. Vostè mateix. Fixi’s! Gent esperant per fer-se una foto amb mí. I jo encantat ! Encara que començo a semblar el Manneken Pis de Brussel.les. Em disfressen de tot per fer la foto! Coses que té el ser universal: Tingui en compte que la meva imatge la pot trobar per tot el món. J. Se’l veu presumit. I, ja em permetrà, una mica “cregudot”... M. Perdoni però si em van posar la cara del científic més famós del món, Charles Darwin, el pare de la Teoria de l’Evolució, m’ho he de fer valer...

J. Això! De les diverses teories sobre el seu origen, quina és la bona?

M. Hi ha qui diu que els germans Bosch van voler ridiculitzar el científic. D’altres que asseguren que van aprofitar-ho per publicitar l’anís com la marca més evolucionada. I no falten els qui diuen que a la fàbrica hi havia una mona i d’aquí el nom i l’etiqueta.

J.“Diuen, diuen, diuen...” com es diu ara, no?

M. No en faci cas. I no penso donar-li l’exclusiva. Jo només sé que als cartells que va fer l’artista Ramon Casas no m’assemblava gens a com sóc ara. Vés a saber què els passava pel cap a aquella gent fa més d’un segle!

J. Quins anys, els d’aquella Badalona...

M. Era una època d’expansió. A la platja hi havia 150 barques de pesca. La gent venia a Badalona dels camps per treballar a les indústries de cristall i vidre, de perfumeria, d’alcohols i licors...El Sr. Bosch havia fundat l’empresa al 1868. Al cap de 10 anys es començava a fer La Rambla i al cap de 30, la nova estació de tren. Hi havia un quiosc on venien el meu anís.

J. I ara com li ha canviat la vida?

M. Allà on hi havia fàbriques, ara hi ha piseries. Els pescadors ara són windsurfistes. I en comptes dels carros que passaven per davant de casa, ara passa una Tusa. Per cert, com és que el conductor sempre va sol. No es deprimirà ?

J. Deixem-ho. Com el tracten els d’Osborne?

M. Ja fa 41 anys que vaig passar de la família Bosch als Osborne i m’han mantingut a casa, a Badalona, que és on m’agrada ser. Però ara, quan hi ha reunió familiar, no m’acabo d’acostumar a haver de congeniar amb el toro.

J. Va! No se’m queixi que ara vostè viu feliçment casat !

M. L’any passat, un col.lectiu d’artistes de Badalona i Tarragona em van aparellar amb el ximpanzé Micaela d’aquesta ciutat. Va ser el casori de l’any! Una performance molt artística. Però ens estimem més fer vides separades. Cadascú a casa seva.

J. Des d’aquest emplaçament privilegiat, com veu Badalona?

M. Estic content perquè la gent es mira més el mar. La ciutat s’ha obert molt amb el port i el passeig marítim. Però de més enllà de la via del tren ve gent que veig que pateix. Tant de bo no hi hagués tanta gent a l’atur.. J. Vostè hi entén de disseny? M. Pensi que les sales de destil.lació de casa són d’estil modernista. I que a banda del cartell d’en Casas, el pintor Juan Gris ja em va fer servir al seu collage cubista “La botella d’anís”. Jo m’he fet gran en l’ambient artesanal i del bon gust per fer les coses del Modernisme.

J. Però té res que el distingeixi, que li marqui estil propi?

M. Vol més que la botella? Pensi que està inspirada en una de perfum parisenc que el senyor Vicenç Bosch li va regalar a la seva esposa. I que, quan va aconseguir els drets del perfumista, la va registrar al 1902. A banda d’un bonic disseny diamantat, també m’han fet servir d’instrument musical de percussió.

J. Qui li disputa la fama?

M. Aquest d’aquí al costat. El Pont del Petroli. Però ell encara no ha conquerit Hollywood com jo, que vaig sortir fins i tot en una escena de la pel.lícula “El Padrino”.